12/11/15

CASUALIDÁ (3-1)


Llegamos a L.luarca pela zona de Vil.lar, aparcamos el coche arrecoyíu pela nueche y emplegamos el movil de Roi pa ser a dar cola cai de marres.

-¡Lo que me faltaba! ¡Anda que nun hai desniveles nesta villa! Mialma que’l to móvil tien de ser cenizu.

-Non, si al final voi ser yo’l que-y punxe una pistola na cabeza y lu obligué a venir.

-Mire Roi, a veces ye usté un cafiante de primera. Nun se-y pue dicir nada.

-Ande, tire p’abaxo, que tien suerte que nun lu metiere pel centru. Diba quedar ensin aliendu colo pindio que ye aquello.

Entamamos el camín  hasta la cai Calvariu dientro d’un silenciu al que nun tábemos acostumaos. Naquella villa, a les hores que llegáremos, nun salíen nin les curuxes a dar un paseucu. Desiguida se-y perdió la vista a Roi pente aquellos ablucantes paisaxes que nos arrodiaben. Faló y faló de toles maravíes, del espectáculu de la mar allá abaxones, de les cases poles que pasábemos,… y nun lu dexé más porque-y gruñí como un marranu enantes que me volviere llocu cola so charranería. De sópitu, atopamos al serenu del pueblu faciendo equilibrios de la que sacaba la llave pa entrar en casa.

-¿Nun tendrán…nun tendrán… un piiiiiiitu?

-Nun fumamos –contesté-y enantes d’armala bien armada-. ¿Sabe si ta mui lloñe’l númberu 13?

-Nun… nun… s’esmo… esmoleza,… acom… acompáñarelos, ¡hip!

Yo yera famosu por montar llaceries pero Roi yeralo por iguales, movíase de mieu per ente elles. Averóse al home y tuvo falando con él un cachín. El balancín tartamiellu entamó a mirame desconfiáu de la que marmuraba qu’a él nun lu ganaba naide a gallu. Averóme la so boca etílica a les ñarres y echóme un taragañu de curiáu. Empezó a dicir qu’a la so muyer nun-y ponía la mano enriba naide, que pa eso taba’l so maríu. Esti que vos fala nun paraba de dar glayíos cuando aquel refervíu d’alcohol me garró peles partes. Nun supe bien cómo pero di-y un bon manotazu que lu llanzó al suelu. Punxe una cara de diañu enfurruñáu que fizo qu’aquel alambique con pates entamare una escorribanda consigo mesmo cai abaxo.

-Contigo yá falare, castrón. Les tos bromes tán fuera llugar en dalgunes ocasiones… –tuvimos unos segundinos callaos cuando noté que l’enraxone me diba pasando mansulino-. Val, nun me mires asina, perdónote. Sí tienen gracia. Ye más, d’esta vamos alcordanos y riíla a más nun poder per meses.

-Calle y siga, qu’ési nun va tirase más a usté per güei.


GRACIES POL VUESU SIGUIMIENTU. EL LLUNES QUE VIEN TAREMOS DE NUEVES EQUÍ, COLA SEGUNDA PARTE DEL CAPÍTULU 3 D'ESTI RELLATU CURTIU. HASTA ENTÓS, TA LLUEU.


.

No hay comentarios:

Publicar un comentario