Agua
que cae fondera
na soledá de la viesca,
onde naide ye a mirar,
nin escuchar,
nin malpenes sentir
al árbol amatagáu
ente l’aire,
ente’l fueu,
ente’l llanu champán
onde les xaronques
gorgolexen el soníu
invisible
de
la
vida
escosa
onde l’esguil
ama silenciosu’l
visible
camín
de
llunes
ciegues
de tierres mudes,
de soles qu’esfrecen
el sentíu de la mar.
Agua
que me dexes mirando
los relós de solombres
visibles invisibles,
que me dexes marmurar
ente foles d’espuma
visible invisible,
permíteme,
si yes a ello,
abrir los oyíos
y vertir el tiempu
de lo
visible
invisible.
El 5 de xunu tornamos con otra flash fiction entitulada Muses: ¿Pesebre o Parnasu? Hasta entós, ta llueu.
.